Mataró Decideix

Ahir es va constituir la plataforma Mataró Decideix amb l’objectiu d’organitzar una consulta popular sobre el dret a l’autodeterminació a Mataró. La constitució esva formalitzar en un acte al Foment al que estic content d’haver-hi assistit. La iniciativa és una mostra del canvi necessari en la relació entre les malanomenades classe política i societat civil, i és que l’acte contrasta amb l’assistènciaa l’Audiència Pública



4s comentaris

es que me desorino…

Efectivament, sóc fan APM?, el millor programa que s’està fent ara mateix. Si el millor programa es dedica a trucar el millor anunci dels últims anys… doncs tenim un resultat genial. Si ens ho agafem amb conya tant se val, l’humor ben fet no té fronteres ni rival!

 



Comentaris tancats a es que me desorino…

Volem, podem, sabem: participem!

Ahir vaig assistir a la XXVIII Assemblea General d’EsplaisCatalans. Durant la reunió, membres de la comissió pedagògica i de l’àrea pedagògica de la secretaria tècnica van presentar el cinquè llibre de la col·lecció Esmolet. Aquests llibrets amplien, en certa mesura, el projecte educatiu d’ESPLAC.

El recent Esmolet tracta sobre participació infantil, iem fa especial il·lusió que hi aparegui la experiència del grup de Mestral de l’Esplai Garbí. Per això no vaig poder aguantar les ganes d’obrir-lo i començar-lo a fullejar… i quantes sorpreses!

Sorpresa, per exemple, l’experiència del Piolet de Barberàdel Vallès, Infants Amb Sensibilitat Política (IASP), consistent en recollir durant un curs propostes dels infants del seu municipi a fer a les diferents candidatures en un any d’eleccions municipals. Experiències com aquestes demostren que allà on no arriba l’administració arriba la societat civil.

Orgullós de ser esplaiero. Orgullós de ser garbitenc. Orgullós d’ESPLAC.



1 comentari

Poznan ’09

Com sempre, sap greu no anar a la trobada de Taizé a finals d’any… records de Ginebra.

 

 

2s comentaris

cuidar

Pel meu últim aniversari uns amics, per dir-ne d’alguna manera, em van regalar una tortuga i una maduixera. Sí, són amics, i dels bons, però saben que fa temps se’m va morir un tortuga a casa i la cosa anava amb un pèl de puteria…

L’objectiu era que demostrés que sóc capaç de cuidar ambdós éssers vius. La qüestió és que els rèptils em fan força angúnia i la Keita, així la vam batejar, no va arribar a posar una escata, o el que tingui, a casa meva. Des de llavors viu a casa de la que era la meva parella.

Ara em miro la maduixera, tota seca i amb una pinta bastant morta. Quan devia ser la última vegada que la vaig regar? Em sembla que des del setembre que no li feia cas. Quina ràbia, em veia capaç de cuidar-ho! Però no ho he demostrat… i per molt que ho cregui, és un cop dur de pair: no cuido elque tinc. 

2s comentaris

Pressing APM? – Jaume Creixell

2s comentaris

increïble

El dia 16 de maig de 2006 vaig escriure en aquest bloc el que entenia que era un deute del barça cap a la seva afició. Parlava de la generació "Bola de Drac", que vam començar a jugar a futbol al pati amb el Dream Team. L’endemà, a París, es va reparar aquest deute.

El dia 17 de maig de 2006 vaig escriure en aquest bloc sobre el fet de guanyar una champions contra un equip de 2a divisió i una segona champions amb un gol en fora de joc i jugant contra 10.

Avui, 28 de maig de 2009, res d’allò té sentit. Ahir el barça va guanyar la tercera champions. Ho va fer contra 11, amb dos gols legals, davant del campió del 2008 i després d’haver guanyat la copa i la lliga. Ahir no només es va acabar de reparar el deute, sinó que es va demostrar que ni Londres ni París van ser flor d’un estiu.

Per cert, veient imatges de la celebració de tv3 a plaça Catalunya em vaig adonar que no només som la generació Bola de Drac, la que va aficionar-se al futbol amb el Dream Team. Ahir Los Manolos van tocar "Amigos para siempre". Gran cançó que em fa recordar els pocs records que tinc dels jocs olímpics i que no sé per quin motiu relaciono amb xandalls intranspirables de color verd amb detalls fúcsia… visca els nascuts als anys 80!!

 

Comentaris tancats a increïble

la princesa de la llentia

Sabíeu que la princesa del pèsol té una germana petita? Sí, sí, per part de pare es veu… Un tal Gregor. Es diu la princesa de la llentia, i si la seva germana gran és el dia ella és la nit. Tots sabem perquè es diu del pèsol, oi? Doncs la de la llentia no només no nota el pèsol de la floreta sota el seu matalàs, si no que és capaç d’adormir-se en qualsevol indret! Inclòs el transport públic! I això que la majoria de vegades que agafa el tren li toca anar de peu, bé perquè no hi ha lloc o bé perquè el cedeix. Sí, va amb transport públic, i què esperàveu? La seva germana es va quedar el palau amb tots els carruatges.  
 
La princesa de la llentia treballa a mitja jornada amb un contracte d’obra i servei. Vol deixar la feina per una altra, però no troba res millor. I és que a vegades sembla que ningú valori l’esforç que ha fet estudiant, només fan que demanar-li una experiència que per la seva edat és impossible que tingui. No s’han parat mai a pensar que si tothom demanés aquests dos anys d’experiència ningú podria adquirir-la? Però, què fa una princesa treballant? Doncs d’alguna forma ha de pagar la seva part del pis de 40 metres quadrats que comparteix en un bloc sense ascensor. Sí, és clar, comparteix pis. És la forma que té per reduir també altres despeses. Us en faria una llista, però potser me’n deixo alguna. És clar que els que cobren mai se’n deixen cap… que us ho digui la princesa a final de mes!
 
Per altra banda, la princesa és sòcia d’una associació, que tot i haver-hi socis que no tenen sang reial a les venes, pateixen per sobreviure com ella. Junts organitzen activitats i trobades, intercanvis i jornades, amb una única finalitat: transformar el món per fer-lo més just.
 
I aquesta és la vida de la princesa de la llentia. Anar passant dia a dia, sense buscar energumens per compartir-la com son cunyat, sense luxes, carruatges ni palaus. Una vida més aviat de formiga obrera que de princesa. El final de la història? Tant de bo sigui tant feliç com ho és la llentia…
____________________________________
Publicat a El Tot Mataró el 8 de maig de 2009  

Comentaris tancats a la princesa de la llentia

el nostre perquè de ser

Llegeixo la publicació de l’MLP "Moviment Laic i Progressista: la revolució sense passamuntanyes". Un capítol sencer parlant dels ateneus. L’MLP el formen, entre altres, ESPLAC i Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, essent la segona entitat "filla" de la primera. Al llibre es planteja la fundació d’un casalde joves com a fruit de l’envelliment dels adolescents d’un esplai, i la d’un ateneu com la maduresa dels joves del casal.

La refundació de La Mar de Garbí pot constatar part d’aquesta teoria, saltant-nos la fundació d’un casal de joves i incorporant socis que no provinguin de la secció infanti i juvenil. Però, La Mar de Garbí és un ateneu?

A l’entendre dels actuals membres de la junta i promotors de la refundació, el nexe d’unió entre els socis, les activitats i les seccions és l’ideari. Pretenem tirar endavant una associació intergeneracional i diversa en oferta d’activitats. Així quepotser sí que podríem arribar a assumir que de grans volem ser un ateneu.

Però per arribar aaquesta fita cal resoldre el dia a dia. La secció d’esplai camina sola i la demuntanya es va espavilant. Amb unes seccions consolidades i una base socialcompromesa podrem anar assumint petits projectes que facin de La Mar de Garbí no només unparaigües de seccions sinó una entitat amb caràcter propi.

No falta gaire perl’estiu, al qual volem arribar amb la primera escola d’estiu amb unes jornades de debat. Experiència que ens agradaria repetir en futurs estius i que creiemque pot ser la llavor per fer créixer el nostre ateneu.

______________________________________

publicat al bloc de La Mar de Garbí 

Comentaris tancats a el nostre perquè de ser

el meu Sant Jordi – 1

De mica en mica, quan me’ls vagi llegint, m’agradaria anar comentant els llibres que tinc des de Sant Jordi pendents de llegir. De moment, la llista:

– El món sobre rodes; d’Albert Casals

– Josep de Calassanç, ni més ni menys que un mestre d’escola; de Joan Florensa

– "Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados"; de José Antonio Labordeta

– L’últim home que parlava català; de Carles Casajuana

– L’any de l’embotit; de Ferran Torrent

De moment, porto més de mig llibre d’en Labordeta. Concretament tinc el punt a la comparaixença d’Aznar a la comissió de l’11-M, en la segona i última legislatura del monegrí com a diputat de la CHA.

Comentaris tancats a el meu Sant Jordi – 1